1. La història. Inici

El 20 de març de 1992 el ple de l’Ajuntament del Vendrell aprovava, per unanimitat, la creació d’una societat anònima municipal, que s’encarregaria exclusivament de regular i solucionar el problema de l’aparcament al Vendrell. La necessitat d’aquesta mesura s’argumentava en la gran problemàtica de trobar aparcament a la localitat, sobretot al centre i a la seva zona comercial. El Diari del Baix Penedès, amb data 27 de març, explicava que aquesta mancança també es reflectia en les conclusions de diverses comissions del pla estratègic “El Vendrell cap al 2001”, en aquells moments en elaboració.

Aquell març de 1992 el ple de l’ajuntament, amb Martí Carnicer com alcalde, estava format per 9 regidors del PSC i 8 de CiU. Carnicer encapçalava el consistori per quarta legislatura consecutiva i el PSC gaudia de la seva tercera majoria absoluta de forma continuada.

En una roda de premsa celebrada el 13 d’abril de 1992, l’alcalde del Vendrell, acompanyat per Benet Jané, com a cap de l’oposició, i dels regidors Josep Maria Llasat (PSC) i Pere Martí (CiU), anunciava un acord entres els dos grups municipals i els responsables dels diferents sectors implicats.

En aquest acte s’anunciava la construcció d’un pàrquing soterrat, amb capacitat per 270 places, al solar que ocupava l’antiga escola Àngel Guimerà. Martí Carnicer també anunciava la instal·lació de zones d’aparcament regulat, amb la implantació d’un nombre indeterminat de parquímetres, és a dir, el que coneixem com zona blava. L’empresa municipal en procés de constitució, seria l’encarregada de gestionar-ho.

No era la primera vegada que l'Ajuntament intentava tirar endavant la construcció d'un pàrquing soterrat ja que, al desembre de 1989 i a l'abril de 1991, ja havia convocat concursos per adjudicar les obres. En ambdues ocasions el procés havia quedat desert.

El dilluns 10 d’agost de 1992 es constitueix davant notari l’empresa Desenvolupament Urbà Societat Anònima Municipal.

Els mesos previs deixaven, però, un profund desacord entre els dos partits amb presència al consistori, principalment respecte la composició del Consell d’Administració de l’empresa municipal. Mentre el PSC volia que estigués format per tres membres (dos del seu partit i un convergent), CiU volia que n’hi haguessin cinc (tres del PSC i dos de la seva formació). El debat es realitzava en els marges d’entre tres i cinc membres perquè la normativa establia que, per municipis més petits de 20.000 habitants, el número màxim de membres del Consell d’Administració no podia ser superior a cinc.

Tal i com Llasat va explicar durant un ple de 16 de juliol de 1992, en el que es van aprovar definitivament els estatuts de DUSAM, i així ho reflecteix l’acta del mateix, l’únic motiu pel qual el PSC volia que el Consell d’Administració fos de tres persones, i no de cinc, era per tal d’assegurar-se els dos terços dels vots en aquest organisme. Llasat argumentà que d’aquesta manera, el seu grup es garantia la Delegació permanent de facultats en el Conseller Delegat, que era l’únic punt en que la llei preveia aquest percentatge de vots. Fins i tot deixava clar que en el cas que CiU no posés obstacles a la persona que ells volien proposar per exercir aquesta figura, ells acceptarien un Consell d’Administració format per cinc persones, però com no era el cas el Consell d’Administració, segon Llasat, havia de ser de tres membres. Finalment, i gràcies a la seva majoria absoluta, el ple de 16 de juliol de 1992 aprovava la fórmula del PSC. Martí Carnicer proposava Josep Maria Llasat i Josep Maria Pros com a representants del PSC, mentre que CiU proposava Jaume Escarré. Josep Maria Pros havia estat regidor socialista a l’Ajuntament del Vendrell, i a més era el cunyat de Carnicer. Escarré també havia estat regidor del consistori, per CiU, de la que en aquell moment n’era el president comarcal.