Després de gairebé 10 anys afiliat a la
Intersindical-CSC des d’aquesta setmana ja no en formo part. No ha sigut una
decisió fàcil, sinó fruit d’un llarg procés de meditació que m’ha dut a decidir
que el seu és un projecte en el que no volia continuar.
Vaig conèixer la Intersindical-CSC un Onze de
Setembre a Barcelona quan, pel carrer, em van donar un full informatiu. Entre
altres coses em van agradar dos dels seus eixos o característiques principals:
per un costat es definia com un sindicat independentista, entenent els Països
Catalans com el territori sencer de la nació; per altra banda es definia com
una organització independent, fora de la influència de cap partit polític o
qualsevol altre lobby de poder.
Mesos després, quan treballava al Consell Comarcal
del Baix Penedès vaig veure la necessitat d’afiliar-me. No únicament per si, a
nivell personal, tenia algun problema laboral, sinó perquè sempre he considerat
que si volem créixer com a nació hem de ser capaços de construir alternatives
en tots els àmbits de lluita i, per tant, també en l’àmbit sindical. Creia
important la construcció d’un sindicat català fort i és per això que vaig
decidir implicar-me el màxim possible.
Després van venir les eleccions al personal laboral
al Consell, on vam ser l’única llista que ens presentàvem, les mobilitzacions
per un conveni digne, la creació de la territorial del Penedès, Garraf i Anoia
(la primera del sindicat) de la que em van fer portaveu, la lluita al Sindicat
d’Administració de Catalunya (SAC) per tal d’aconseguir renovar-lo, la
presència a l’Ajuntament de Llorenç del Penedès, etcètera etcètera.
Van ser uns primers anys en els que vaig aprendre
moltíssim i on no podré deixar mai d’agrair el suport i l’ajuda d’en David
Hereu i d’en Joan Arymon. És el record d’aquesta primera etapa el que m’ha
creat més dubtes en el procés de decidir si continuava formant part d’un
projecte en el que, des de feia temps, ja no hi creia.
Feia molt temps que no veia les coses gens clares.
M’estalviaré d’entrar en el fons de l’assumpte, per respecte a algunes de les
persones amb les que he compartit militància. Simplement diré, que tinc la
sensació que s’han caigut en alguns dels vicis dels sindicats majoritaris:
apoltronisme, manca de transparència, presa de decisió per part d’unes poques
persones, centralització... I el que és pitjor: que cada vegada és menys
independent. Quan penso en la I-CSC d’avui no puc evitar pensar en el SAC
d’ahir.
Tampoc puc entendre que una organització que pretén
(o pretenia), ser la força sindical de referència en l’independentisme, deixi
de banda a tot un sector com és el de l’Esquerra Independentista.
És trist també que després de 4 o 5 anys sense rebre
cap tipus d’informació del sindicat, del qual no he deixat mai de pagar una
quota , inclosos els llargs períodes en els que vaig estar a l’atur, hagi hagut
de retornar un impagament per tal que m’enviïn un correu electrònic. Resulta,
doncs, que sí que tenien la meva adreça!
No vull allargar-me més. Espero que els hi
vagi bé i agraïr el suport donat durant els primers anys. Simplement no em caso amb cap sigla sinó, en tot cas, amb unes idees i crec que
ha arribat el moment de seguir un altre camí.
