dilluns, 15 de desembre del 2014

Davant la proposta d'ICV per formar una candidatura unitària amb el PSC, ERC i el Sr. Jimmy Piñol



Àlex Duque, el ja alcaldable d'ICV al Vendrell


La darrera setmana la Candidatura d’Unitat Popular del Vendrell vam rebre un correu electrònic, per part d’ICV El Vendrell, on se’ns convidava a una reunió per parlar de la possibilitat de realitzar una candidatura conjunta per a les properes eleccions municipals.

A la reunió també havien convidat a EUiA, Podemos, PSC, ERC i al sr. Jimmy Pinyol, actual regidor al govern de l’Ajuntament del Vendrell.

Des de l’assemblea local de la CUP hi vam assistir per informar a totes les parts que en cap cas NO formaríem d’aquesta proposta electoral.

La nostra rotunda negativa es va fonamentar en diversos motius:

Entenem que qualsevol model de canvi real ha de passar per la implicació directa de la ciutadania, per l’empoderament de la gent del carrer, que les persones que fins ara únicament es dedicaven a delegar les seves pròpies responsabilitats anant a votar cada quatre anys, vegin que han de donar una passa endavant i participar.

Creiem que aquest tipus de debat o decisions, s’han de fer de forma oberta i col·lectiva amb la participació de la gent, de tothom qui vulgui participar, i no en un despatx a porta tancada, com pretenien ells.

Fa molts mesos des de la CUP vam impulsar un debat en aquest sentit, obert a tothom, on hi ha participat persones d’altres organitzacions i molta gent a títol individual. Fruit d’aquest procés obert s’està construint un moviment ciutadà que es presentarà públicament el proper divendres 12 de desembre, a les 20h, al Centre Cívic l’Estació. ICV va ser convidada i de fet, una persona d’aquest partit va participar a la primera assemblea oberta celebrada a la primavera. Per decisió seva i sense comunicar-nos els motius, en el seu moment van decidir no continuar participant, fet que nosaltres respectem.

Tampoc estem d’acord en l’objectiu de la proposta feta arribar per ICV i que bàsicament es basa en el fet d’aconseguir més vots durant les properes eleccions municipals. Per nosaltres les eleccions, de la mateixa manera que obtenir representació municipal, són una eina més per aconseguir l’objectiu real, que és aconseguir un canvi radical a la nostra vila.

Volem sumar amb aquelles persones i organitzacions amb les que compartim mínimament un model de ciutat i de societat, amb els que compartim un model de gestió, de relacions i de presa de decisions. On entre tots i totes ho decidim gairebé tot, i on existeixi una mínima confiança. Volem confluir amb gent amb qui compartim les ganes de canviar el món.

Nosaltres no volem crear una candidatura, volem formar part d’un moviment qie vagi més enllà d’unes eleccions i que esdevingui, amb el temps, alternativa real de canvi per tal que el poble torni a ser del poble.
Candidatures creades a corre cuita, i amb un interès purament electoral són el clar exemple de la vella forma de fer política.

I dit això passem a la qüestió ideològica:

No podem entendre que si l’objectiu d’aquesta candidatura és regenerar el municipi, des d’ICV del Vendrell es pretengui que també hi participin els responsables de la degeneració municipal.

En aquest sentit, durant els mesos de debat obert, on recordem que han participat més d’una seixantena de persones, es va decidir per unanimitat que no participaríem en cap projecte del que formin part cap partit que hagi format part del govern municipal.

Per tant no participarem, a nivell local, en cap moviment polític que pretengui canviar les coses i on participi, en aquest cas, el PSC i/o ERC.

En quant al PSC us donem sis raons ben contundents:

-          Legislatura 1979-1983
-          Legislatura 1983-1987
-          Legislatura 1987-1991
-          Legislatura 1991-1995
-          Legislatura 2003-2007
-          Legislatura 2011-2015

El PSC ha governat durant 24 dels 36 anys que portem de “democràcia”. Són, per tant, els principals responsable del lamentable model urbanístic, econòmic i social que a dia d’avui tenim al municipi. Són els principals responsables de la major part de problemes que arrosseguem a dia d’avui al poble, molts dels quals no sabem si es podran solucionar mai.

NO participarem mai en cap projecte on participin ells.

A més a més, em sembla incoherent que ICV utilitzi la problemàtica del Pla d’Ajust municipal, com a “excusa” per tirar endavant la seva proposta de candidatura unitària, però que per altra banda vulgui que hi participin el PSC, ERC, o el Sr. Jimmy Pinyol, que són els que el van dissenyar, votat i tirat endavant, conjuntament amb la resta de l’equip de govern quatripartit.

ICV també argumenta que es necessari anar conjuntament amb els partits esmentats, per tal d’aïllar PxC. Fins i tot afirmen que l’equip de govern quatripartit ha assolit aquest objectiu. Des de la CUP del Vendrell discrepem.

S’ha de tenir clar que una bona part de vots de PXC provenen de persones que no són racistes ni feixistes, tot i que aquesta formació ho sigui, sinó que són vots de gent indignada i emprenyada amb els partits que “tradicionalment” han governat al municipi.

Amb la seva forma de fer el govern quatripartit no ha aïllat PxC, sinó que s’ha aïllat ell mateix de les necessitats de la gent del poble, deixant PxC com a única referència a nivell de representació municipal, per a la gent descontenta.

En l’entrevista que BaixPenedesDiari.cat va realitzar a Àlex Duque, ja proclamat alcaldable d’ICV al Vendrell, aquest deia:

“Per una simple qüestió aritmètica, els partits d’esquerres obtindrem més vots i recolzament si anem junts que si anem separats”.

Parlem d’aritmètica doncs. Parlem del gairebé 50% de gent que a la nostra vila no va a votar. Hi haurà de tot però m’atreveixo a dir que un alt percentatge són persones que ja estan fartes, que ja no hi creuen, que desconfien i que estan indignades. Aritmèticament penso que qualsevol plataforma que, teòricament, es presenti per aportar esperança, però que per altra banda, inclogui aquells als mateixos que ens han dut a la desesperança, l’únic que aconseguirà és donar més vots a PxC. Sí, tindríem regidories, sí, alguns podrien tenir sous...però hauríem perdut pel camí la il·lusió i la confiança de molts i moltes.

dilluns, 29 de setembre del 2014

ImPAHrables!!




El passat dimecres 24 de setembre, un grup d’activistes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca del Vendrell, van ocupar un bloc de pisos buit situat a la carretera de Santa Oliva número 34. L’edifici seria propietat del SAREB, també conegut com a “banc dolent" i feia 8 anys que estava abandonat, temps en el que ha patit múltiples destrosses i robatoris.

L’edifici, que compta amb 36 habitatges, ha estat batejat com a Edifici 47, en referència a l’article 47 de la constitució espanyola, el qual teòricament garanteix el dret a gaudir d’una vivenda digna i adequada.

Tot i l’alt nombre d’habitatges de l’edifici, la gent de la PAH s’ha trobat amb que la major part, a dia d’avui, no són habitables pel fet de trobar-se molt malmesos. Això farà que per ara només s’hi puguin instal·lar set famílies.

Algunes organitzacions vendrellenques, com les assemblees locals de la CUP i d’EUiA ja han mostrat el seu suport a l’acció mentre que, per la informació que arriba, l’Ajuntament del Vendrell no ha accedit a les peticions dels membres de la PAH: contenidors d’obra per procedir a la neteja i connexions d’aigua i llum.

L’objectiu de la PAH és negociar amb el SAREB i la Generalitat per aconseguir que s’acabi destinant el bloc a habitatge de lloguer social. De fet, a principis d’aquest mateix mes es va conèixer que els 40 habitatges de l’edifici ocupat per la PAH, a Sabadell, eren cedits pel mateix SAREB, a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, per que fossin destinats a lloguer social.

Per motius laborals vaig haver de seguir l’ocupació des de les xarxes socials i amb la pell de gallina. Quan per la tarda vaig arribar al Vendrell, vaig anar a visitar l’edifici i vaig poder xerrar amb algunes de les persones que hi havien participat, i era emocionant palpar l’emoció i il·lusió que s’hi respirava.

Durant els darrers dies hi ha hagut cert debat al voltant d’una informació apareguda en alguns mitjans, on es comentava que l’edifici encara no era del SAREB i que la persona propietària havia presentat denúncia davant els Mossos d’Esquadra. Al meu entendre, aquest és un debat força estèril, i que no rebaixa en absolut la importància de l’acció realitzada per la PAH.

Crec que aquesta ocupació és significativa en un municipi com El Vendrell. Una vila on l’estafa immobiliària, altrament dita bombolla immobiliària, va esdevenir el suposat motor econòmic de la vila, pel benefici de constructors, promotors, bancs, caixes, polítics i altres especuladors diversos. Un estafa realitzada amb la connivència de l’Ajuntament que veia en aquest sector la gallineta dels ous d’or,  i que ens ha portat a encapçalar els rànquings d’atur i deute municipal entre altres. Un poble on aquesta especulació ens ha deixat centenars d’habitatge buits i centenars de famílies desnonades. I ara el problema serà si l’edifici era del SAREB o encara no? Gent sense casa i cases sense gent, com s’entén?

L’alliberament d’aquest edifici coincideix amb la notícia que l’Ajuntament del Vendrell sortejava, avui a les 10h a la sala d’actes del Centre Cívic l’Estació, un pis de lloguer social situat al carrer de les Roquetes.  Un pis! La realitat és que aquest no és un fet excepcional ja que la política municipal en aquesta matèria, als darrers anys, ha estat gairebé nul·la. Zero promoció de lloguer social. I des de fa molts anys cap promoció d’habitatges de protecció oficial, des de la promoció de la Caixa i la d’Adigsa.

Oferirà més habitatges socials la PAH en unes setmanes que les administracions els darrers anys. L’Edifici 47 és la veritable Obra Social, i la mostra que l’autoorganització popular, la lluita colze a colze de la ciutadania al carrer, i la desobediència han de ser eines bàsiques d’emancipació. La prova que no hem de demanar els nostres drets sinó que els hem d’exercir. 


dissabte, 27 de setembre del 2014

12 anys a les trinxeres!



Tot just avui es compleixen 12 anys de la primera aparició pública del Col·lectiu la Trinxera: una roda de premsa per presentar el Correllengua de l'any 2002, els primera actes que organitzàvem.

La Trinxera naixia de la unió de gent que militava en aquell moment a les Joventuts d'Esquerra Republicana del poble, i algunes persones que érem de l'entorn de l'Esquerra Independentista, tot i que no militàvem a cap organització. I bàsicament ho vam fer perquè a les dues parts no ens agradava el rumb que portava la nostra vila, i volíem treballar i lluitar per aconseguir un El Vendrell més just i per l'alliberament nacional i social de la nostra terra. I si per ambdòs costats teníem les mateixes inquietuds, perquè no treballar conjuntament?

Recordo les reunions prèvies fetes a la taula del fons de la sala de darrera del Racó i com, en Josep Maria, en mig del debat de quin nom posar a la nova entitat, deia: i si li diem Col·lectiu la Trinxera?

No està gens malament que aquesta setmana ens hagi portat diferents regals: la retirada de la llei contra l'avortament i la dimissió d'en Gallardón, que el TIL hagi estat tombat a Ses Illes, l'aprovació de la llei de consultes, la convocatòria del #9N2014 i el suport, aquest mateix matí, de l'Ajuntament del Vendrell a aquesta data i al dret a decidir.

Perquè, qui ens havia de dir fa 12 anys, quan portar una estelada i defensar la independència per alguns era gairebé sinònim de ser uns terroristes, que a dia d'avui aquesta seria una opció majoritària? Qui ens havia de dir que el procés avançaria tant i en tant poc temps?

Tot i que ja fa temps que no milito al Col·lectiu la Trinxera continuo sentint que, en part, també es casa meva. De fet, tot i que són organitzacions independents, la CUP, Arran, la Trinxera, etcètera formem part d'un mateix projecte i moviment.

Aquests 12 anys han estat plens d'errors i encerts, moments dolents però també boníssims. Potser el pitjor record van ser els gairebé tres llargs dies, plens de neguit i incerteses, durant els que la injustícia va tenir segrestats tres companys, i amics nostres: en David, en Jaume i en Pere.

Moments increïbles, com les 12 edicions del Correllengua, aconseguir fer caure l'Hinojo, l'interventor municipal condemnat per assetjament sexual, donar vida a aquell primer Ateneu de l'escorxador, o aquell concert de la primera Festa Major Alternativa amb més de 2.000 persones i el sol lluint mentre encara tocaven els Different Way. Allò sí que va ser una empalmada!

Però per sobre de tot el millor record són totes i cadascuna de les persones amb les que he compartit centenars d'hores de reunions i assemblees, d'encartellades, concerts, xerrades, concentracions, manifestacions, escrits, exposicions... Persones amb les que he compartit alegries, festes, abraçades, petons al sofà d'aquell primer Ateneu, riures, acudits, finals de champions del barça, emissions de capítols finals de sèries de TV3, menús al Racó, semàfors, murals, partides de futbolins, concursos de catximbes, amor, borratxeres.... Perquè si una cosa ha estat la Trinxera és una família! I si una cosa, per sobre de tot, he après durant aquests 12 anys és el veritable significat de la paraula camarada :)

El projecte continua més viu que mai i, si algun dia aconseguim la victòria, serà gràcies a cadascun de vosaltres. Noms imprescindibles que no diré per no deixar-me a ningú.


Gràcies a tots i cadascun de vosaltres! La lluita continua! Ens veiem a les trinxeres!

dissabte, 20 de setembre del 2014

Canviarem la història!!!



El proper divendres 26 de setembre, a l'Arcada Espai Obert (c. Nou, 85), es celebrarà la propera assemblea oberta del procés de construcció d'una plataforma unitària d'esquerres al Vendrell. Un camí que es va començar a recórrer fa mesos, sinó anys.

Convocada per les assemblees vendrellenques de la CUP, EUiA i el Procés Constituent, l'acte de divendres vinent es centrarà en debatre, i aprovar si s'escau, quin ha de ser el format d'aquesta candidatura, com s'ha d'organitzar i quins han de ser els eixos programàtics de cara a les municipals de 2015. Tothom qui ho vulgui pot venir a participar, opinar i votar.

De la mateixa manera que, a nivell català, la mobilització popular al carrer ha estat la que ha forçat al Parlament de Catalunya, i al govern de la Generalitat, a assumir el dret a decidir com a reivindicació primordial i irrenunciable, la dinàmica negativa a nivell local es podrà canviar en funció del grau de mobilització i participació dels vendrellencs i vendrellenques.

Hem d'acabar amb El Vendrell que encapçala les estadístiques catalanes d'atur i endeutament municipal, amb El Vendrell on manca la transparència i la cohesió social, amb El Vendrell controlat pels de sempre i al servei dels de sempre, on el benefici es privatitza i la pèrdua es socialitza, amb El Vendrell que fa de l'especulació el seu motor econòmic (i així ens va!) i on el racisme i l'extrema dreta s'escampa com una taca d'oli.

Hem d'aconseguir que el poble torni al poble. Un municipi sostenible, participatiu i intercultural on la seva gent i entitats esdevinguin motor i benzina, cor i cervell.

La història no la canviarem ni la gent de la CUP, ni la d'EUiA, ni la del Procés Constituent. No la canviarà tampoc cap messies. Tampoc ho aconseguirem simplement opinant des de Twitter, Facebook, blogs, o parlant amb les amistats de com de malament marxen les coses. No canviarem res únicament anant a votar cada quatre anys.

Totes aquelles persones que, tot i els matisos, compartim una mateixa visió de com a ser El Vendrell ens hem d'implicar i “emmerdar”. Només lluitant i treballant colze a colze, tots i totes i des de baix, aconseguirem el canvi.

Crec, sincerament, que aquesta plataforma unitària de l'esquerra municipal és, a dia d'avui, pot esdevenir l'eina de transformació social més important que existeix a la nostra vila. Mai diferents organitzacions polítiques havien decidit treballar conjuntament, deixant de banda les possibles diferències per tal de centrar-se en els problemes col·lectius dels vendrellencs i vendrellenques. Ens trobem, doncs, davant una oportunitat històrica.

Una plataforma que no ha de ser únicament una candidatura electoral, sinó que pretén ser quelcom que perduri en el temps per tal d'esdevenir una alternativa real a l'oligarquia local. Un projecte que ha de continuar enfortint-se, amb la participació i implicació no únicament d'altres organitzacions i/o partits polítics, sinó sobretot d'entitats i associacions de la vila i de tota la gent del municipi que vol que un altre El Vendrell sigui possible.

La gent del Vendrell tindrem, en els propers mesos, dues votacions vitals que marcaran el nostre futur. El 9N decidirem, en part, què volem ser com a nació, i el maig de l'any vinent, què volem ser com a poble. En ambdós casos podrem optar per votar continuisme, i que res canviï, o votar rupturisme per tal que canviï tot.

I acabo us deixo la lletra d'una de les cançons del grup de música penedesenc Inadaptats, que considero que tot i els anys és més vigent que mai:

Passen els anys hem de saber el que fer: no caure al parany de
les jerarquies!
si el passat ja ens va dividir, això és l´estratègia del nostre
etern enemic

davant d'ell no hem de tenir por, les nostres pors són el que
el fan fort
Unitat, lluitant, Països Catalans
obrers i pagesia fem forta la
revolta!!

Pas endavant per canviar la història
cal unitat per canviar la història

sagnant, cantant, canviarem la història
analitzant, canviarem la història


El capital torna a fracassar i davant d'això torna el feixisme
cada cop més policia als carrers, més retalls socials i fent lleis
més repressives

sempre busquem una solució, però cadascú pel seu cantó...
Parlem-ho aquí o no anem bé si et tenques a un cantó no aconseguirem
ser lliures!

Pas endavant per canviar la història
cal unitat per canviar la història
sagnant, cantant canviarem la història
analitzant, canviarem la història



I som els joves els que hem d´agafar el relleu
analitzant els errors del passat
preparem-nos, unim forces
i ningú no podrà aturar-nos!


dijous, 27 de febrer del 2014

El documental d'en Jordi Évole



Fa una parell de dies que volia escriure sobre l'emissió, a la Sexta, del “documental” d'en Jordi Évole sobre el 23F.

Estirat ja al llit, i mentre feia zàping abans de tancar els ulls, vaig enganxar, més o menys, la meitat del programa. I sincerament, sense voler semblar pretensiós, no m'ho vaig creure ni per un segon. I no és perquè la història plantejada no podés ser creïble. Realment, que hi hagués tanta gent que se la creiès s'explica perquè una bona part de la ciutadania considerem que la classe política seria capaç d'inventar-se i fer qualsevol cosa...fins i tot simular un cop d'estat.

Per aquest mateix motiu, pel tarannà propi de bona part dels polítics, és que no em vaig creure res. Algú creu que, si això hagués succeït realment, sortirien tants representants polítics, de gairebé tots els colors, en un documental televisiu reconeixent que van enganyar la població d'aquesta manera?? Però si els pots tenir gravats dient una cosa i ells et dirien que en diuen una altra!

A més, em fa gràcia que en Jordi Évole s'intenti excusar dient que tot plegat és una forma de denunciar que els mitjans de comunicació ens poden mentir sempre que ho vulguin i que, de fet, així passa cada dia. I ens ho diu una persona que realitza aquesta reflexió des de la Sexta, canal propietat de Atresmedia, els mateixos amos que altres mitjans de comunicació com Antena 3 o Onda Cero. Mitjans que segurament practiquen allò que ell mateix denuncia. Per mi poca credibilitat. Vindria ser com un regidor de PxC denunciat actes racistes...

Sincerament crec que simplement l'únic objectiu era obtenir ressò mediàtic i garantir una molt bona audiència. Emetre un documental un 23F venent la moto que s'explicaria la veritat sobre el cop d'estat ho assegurava.

I, si us plau, deixeu de compar-lo amb l'Orson Welles! Évole juga sobre segur amb una temàtica que sap que crearà interès. De totes formes us dic que veig més probable que patim una invasió extraterrestre a que un conjunt de polítics reconeguin que han mentit.

28 i 29M...PER CANVIAR-HO TOT!


dimecres, 12 de febrer del 2014

Fortes, lliures i rebels



 
Durant aquest febrer La Ruda, col·lectiu feminista del Penedès, està duent a terme al nostre territori un conjunt d’accions en defensa de l’avortament i el dret al propi cos. Aquests actes formen part d’una campanya molt més àmplia, que s’està duent a terme arreu dels Països Catalans, conjuntament amb altres organitzacions i entitats feministes.

Una d’aquestes accions ha consistit en difondre un cartell, on apareixen les cares dels regidors i regidores que el PP té a la nostra comarca, amb el lema “La vostra mare hauria d’haver avortat”.

Sembla ser que aquest fet ha indignat als representants “populars”, i s’ha aixecat una forta “polèmica” als mitjans de comunicació, arribant fins i tot a aparèixer als mitjans de l’estat espanyol. Fins i tot, l’edició d’avui del Diari de Tarragona, anuncia que Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PP català, parlarà avui sobre el tema.

Segons informen alguns mitjans els regidors baixpenedesencs del PP han informat dels fets al Sr. Jorge Fernández Díaz, Ministre d'Interior d'Espanya, i que aquest ha ordenat a la Guàrdia Civil que es fessin fotografies als llocs on hi havia cartells enganxats. Desconec, si els guàrdies civils són els mateixos que fa uns dies també es dedicaven a fotografiar les cases de Sant Celoni on hi havia estelades penjades dels balcons...

Recordar que aquest partit és el responsable de la nova llei sobre l’avortament, impulsada pel Sr. Gallardón. Una futura norma que endurirà els casos en que les dones podran avortar i ens farà retrocedir més de 30 anys endarrere, ja que fins i tot serà més restrictiva que la de l’any 1985.

La Sra. Olga Elvira, regidora del PP a Calafell, on governen amb CiU, denuncia que el cartell fa una generalització que no es correspon a la realitat ja que, segons ella, dins del seu partit hi ha diferents postures sobre el tema.

Entenc que la seva intenció no és altra que la d’intentar vendre la imatge de que no tots pensen de la mateixa manera, que el que fa al PP a nivell nacional no té perquè ser la postura d’un grup local. Estratègia encaminada a treure’s les puces de sobre i que així els efectes negatius de la implantació d’aquesta vergonyosa llei els afecti el mínim possible a nivell municipal.

I potser els càrrecs electes del PP, a nivell comarcal, no són autors directes d’aquest atac a la dignitat de les dones, però amb el seu silenci i la seva permissivitat en són els còmplices necessaris. Formen part de la seva maquinària des del moment en que s’hi afilien, formen part de les seves candidatures i participen de les seves dinàmiques. O ara resultarà que els van obligar o que no eren conscients de quin és el tarannà d’un partit que és hereu polític del règim franquista?

El que a més a més no explica la Sra. Elvira és que tant la mateixa Calafell, com Cunit, són els dos únics municipis on fins ara s’han debatut mocions contràries a la nova llei de l’avortament i que allà els càrrecs electes del seu partit han votat negativament, posicionant-se així, a favor de la mesura. És difícil pensar, doncs, que la seva posició no sigui la mateixa que la del govern de Madrid i la del seu company Gallardón.

Destacar també l’opinió de la Sra. Elisabeth Rodríguez, regidora i portaveu del PP al Vendrell. Diu que la nova llei de l’avortament no atempta contra la dignitat i els drets de la dona. Una llei que no deixa escollir a la dona, i que per tant transforma el parir en una obligació, no és un atac als drets de les dones?

Per altra banda, la dignitat de les companyes de La Ruda, així com la de tantes i tantes persones que es mobilitzen dia a dia, és infinitament superior a la de la Sra. Rodríguez. Li demanaria, per tant, que si no entén de dignitats que no en parli.

Que aquesta falsa polèmica no ens enganyi ja que l’únic que pretén es desviar l’atenció sobre el veritable atac, que no és altre que l’aprovació d’aquesta nova i infame llei contra l’avortament. Ens trobem davant un nou intent de criminalitzar la dissidència. Els que ara s’indignen i amenacen són els mateixos que s’indignen i amenacen quan la PAH es mobilitza, o quan ho fa el poble català per demanar poder decidir lliurement quin el seu futur.

Perquè justament de decidir és tracta. Qui és pensen que són aquesta gent del PP, ja siguin els de Madrid o els d’aquí, per dir quan una dona pot o no parir?

Les volen submises i obedients. Però al Penedès existeixen dones que no són ni submises ni obedients, sinó fortes, lliures i rebels, per contrarestar les Olga Elvira o Elisabeth Rodríguez de torn.

I això és el que realment molesta a la gent del PP, que responem i que lluitem. Perquè ens volen atemorits i atemorides i ara la por està canviant de bàndol. I que es vagin acostumant, perquè front els seus atacs als nostres drets individuals i col·lectius sempre ens trobaran davant. I respondrem sempre.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Don Francisco Palau i Rabassó, gran patriota...




La setmana passada us explicava com 4 anys després d’aprovar-se, a l’Ajuntament del Vendrell, una moció presentada per la CUP del Vendrell per inventariar i retirar la simbologia franquista que encara hi havia al municipi, el nostre consistori encara no havia fet res de res.

També us explicava que part d’aquest inventari ja havia estat realitzat pel Memorial Democràtic. Entre els vestigis relacionats hi ha una placa de marbre blanc, per la que aquest organisme públic en recomanava la retirada, situada al carrer del Mar número 12, molt a prop del mateix Ajuntament, dedicada a “D. Francisco Palau i Rabassó, gran patriota fundador de la Peña Ibérica Vendrell”. La placa es va posar el 1955.

Qui era Francisco Palau Rabassó i què era la Peña Ibérica?

Palau i Rabassó fou un vendrellenc militant de moviments de l’extrema dreta espanyola.

Va ser un dels fundadors i principal dirigent de la Peña Deportiva Ibérica, entitat política i esportiva de caire ultradretà i anticatalanista creada a Barcelona el 1923. L’entitat, camuflada com a penya del RCD Español, estava integrada per funcionaris de l’Estat i ex-militants del Sindicato Libre i de la La Traza, així com per militars i alguns obrers.

Durant els primers anys es va caracteritzar per promoure enfrontaments amb aficionats del FC Barcelona. Hem de tenir en compte que el futbol començava a convertir-se en un esport de masses, i el RCD Español es convertia, pels nacionalistes espanyols, en l’equip “que sostenía la bandera españolista en Barcelona” front el FC Barcelona, identificat amb el catalanisme.

José Fernando Mota Muñoz (Universitat Autònoma de Barcelona) explica a “Precursores de la unificación: el España Club y el voluntariado español, una experiencia unitaria de la extrema derecha barcelonesa (1935-1936)”, que “la Peña Deportiva Ibérica se había separado en 1923 de los Grupos Esportivos Iberia, nombre bajo el que se camuflava la actividad de los grupos de choque de la Juventud Tradicionalista a los que encuentran demasiado tibios en su españolismo”.

A tall de dada, sobre el seu tarannà violent, la referència que en fa un article, publicat al portal PericosOnline.com, en record al primer títol de Copa guanyat per part del RCD Español. El partit es va celebrar a València, al camp de Mestalla, el 3 de febrer de 1929, i el va enfrontar al Real Madrid. El text comenta que “cal explicar que entre els prop de quatre mil desplaçats espanyolistes (per uns vuit mil seguidors blancs), una part significativa pertanyia a l'activista Peña Ibérica de José María Poblador i Francesc Palau i Rabassó, fet que va fer pensar a les autoritats en la possibilitat de que es generessin disturbis de gravetat”.

El 1925 eliminen la paraula “Deportivo” del seu nom i comencen a tenir cada cop més significació com a grup espanyolista de l’extrema dreta, caracteritzats per les seves accions violentes.

Altres dirigents coneguts van ser José María Poblador y José Solano Latorre

A Barcelona, carlistes espanyolistes, membres de la Peña Ibérica, dels Sindicatos Libres i la JNE, així com militars destinats a la ciutat comtal, van confluir el 1924 a la Unión Patriótica, partit impulsat per Miguel Primo de Rivera per sostenir políticament la seva dictadura.

La Peña Ibérica però, sempre va mantenir la seva autonomia organitzativa i la seva predisposició a l’acció directa. Quan es va dissoldre part de la seva militància es va integrar a la Unión Social Hispánica, altres a les JONS i alguns a altres organitzacions.

En una pàgina web trobo més referències a Francisco Palau i Rabassó. El situen, l’any 1934, com a President de la Unión Social Hispánica. Sobre aquesta entitat es citen part dels seus Estatuts Socials, presentats davant el Gobierno Civil de la província de Barcelona, l’1 de juliol de 1933: “Su objeto es la unión de todas las clases sociales españolas para conseguir la superación de España en un espíritu de justicia, disciplina y patriotismo”. L'edició de 19 d'abril de 1934 de La Vanguardia el posiciona com a “jefe de propaganda” d'aquesta organització.

Aquesta mateixa pàgina identifica Palau i Rabassó com a “futuro falangista”. De fet ens explica que el 30 de març de 1935 es dissol l’USP per acord unànime de la seva Asamblea General per tal d’integrar-se a la Falange de Barcelona.

Per la seva banda, José María Poblador apareix com a cap de la cèl·lula barcelonina de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) que el 1934 també es fusionava amb Falange Española, creant-se Falange Española y de las JONS a la que també va encapçalar a Barcelona.

No he trobat la data exacta de la seva mort tot i que a la pàgina 18, de l’edició de 19 de maig de 1954, de “La Vanguardia Española” es fa referència al “Sentido homenaje a la memoria de Don Francisco Palau Rabassó”. La notícia explica que “en el Círculo de Estudios se celebró el anunciado acto de homenaje a la memoria del malogrado patriota don Francisco Palau Rabassó, fundador de la Peña Ibérica, acto que fué presidido por el subjefe provincial del Movimiento, don José Solano Latorre (...)”.

Recordar que José Solano Latorre havia estat company de Palau Rabassó al capdavant de la Peña Ibérica.

El text també explica que a l’acte hi va participar Salvador Palau Rabassó, “hermano del agasajado, quien después de recordar diversas anécdotas de carácter familiar agradeció la celebración del acto”. Per més detall, en Salvador Palau i Rabassó va ser advocat i expert en filatèlia (va ser el primer president de la Federación Española de Sociedades Filatélicas). A dia d’avui, el principal carrer de la zona escolar del Vendrell porta el seu nom.

L’acte d’homenatge va finalitzar, de nou amb la intervenció de Solano Torre, al crit de “¡Arriba España!”.

La pàgina 14 de “La Vanguardia Española”, de 6 de gener de 1955, presenta una crònica del funeral a la secció de necrològiques. Explica que es va realitzar “en la Capilla del Santísimo, de la iglesia parroquial de la Concepción se celebraron ayer por la mañana solemnes funerales en sufragio del alma de don Francisco Palau Rabassó (...)”. Comenta que els assistents “elevaron sus oraciones por el eterno descanso del que fué gran patricio barcelonés, cuya memoria perdurará tanto por sus virtudes personales como por el manifiesto patriotismo de que siempre dió muestras a través de su actividad pública y privada”.

El periòdic quinzenal “Vendrell. Portavoz Católico de la Villa” ens explica el motiu de la col·locació de la placa. L'edició de 15 de gener de 1955 informa, a la segona pàgina, de la sessió plenària de l'ajuntament vendrellenc, celebrada el 29 de desembre de 1954. Entre els acords s'informa del següent:

Organizar, conjuntamente con la Jefatura Local del Movimiento, para el día 20 de Enero próximo, los actos commemorativos del XVI Aniversario de la Liberación de nuestra Villa por las invictas fuerzas del Glorioso Ejército Nacional, aprobándose como uno de los principales a celebrar, el de la colocación de una placa en la casa donde nació el preclaro hijo de esta Villa Don francisco Palau Rabassó, fundador de la “Peña Ibérica” que seguía en la Región Catalana los postulados del Insigne proto-mártir José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española”.

És una vergonya que tants i tants anys després del final de la dictadura franquista la gent del Vendrell encara hagi d'aguantar plaques de d'homenatge a personatges com “don Francisco Palau i Rabassó”. Per decència, i per no trair la memòria de totes aquelles persones que han patit, d'una forma o una altra, la repressió feixista de l'etapa franquista, l'equip de govern hauria de retirar aquest símbols de forma immediata.

I si la passivitat dels nostres governants continua, de la mateixa manera que els darrers trenta anys, ho farà el poble.

dijous, 6 de febrer del 2014

La simbologia franquista al Vendrell




Tal com vam anunciar ahir des de la CUP de Vendrell, fa gairebé quatre anys que l’Ajuntament del Vendrell va aprovar una moció nostra per tal de retirar la simbologia franquista del nostre municipi. Amb els vots favorables dels regidors i regidores de CiU, PSC, PP i ERC, el text aprovat obligava al consistori a realitzar un cens, en un termini màxim de sis mesos, dels vestigis de la dictadura franquista que encara estiguessin a la vila, i la seva posterior retirada. Especial menció mereixen els regidors de PxC, que es van negar a votar la moció, suposo que per no ofendre els orígens franquistes de part de la seva militància. Ja ho va dir el Carrasco, un dels seus regidors al nostre poble, que “el fascismo es una opción política como cualquier otra”...

I gairebé 48 mesos després encara continuem igual. Ni inventari, ni retirada de símbols, ni res de res.

Algú podria pensar que fer l’inventari és molt i molt complicat, i que aquest és motiu de l’inactivitat de l’equip de govern.

El Memorial Democràtic

La CUP hem fonamentant la manca de voluntat del consistori, no només en temps que ha passat des de que es va aprovar la moció, sinó en que, a més a més, una bona part de l’inventari ja està fet.

El Memorial Democràtic és un organisme de la Generalitat de Catalunya que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica. Aquesta institució, amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge i la participació de diverses universitats catalanes, van realitzar, entre el 2008 i 2010, una recerca i catalogació dels símbols franquistes de 185 municipis seleccionats segons criteris geogràfics, demogràfics i d’interès històric. Entre aquests municipis es trobava El Vendrell.

Aquest cens permet a l’usuari conèixer diferents nivells d’informació de cada símbol, des de la seva localització exacta fins el seu context històric, passant per la seva descripció etc.

Entre altres documents redactats per aquesta institució en destacaré un: Recomanacions d’actuacions sobre la simbologia franquista de Catalunya. Aquest dossier, tal i com el seu nom indica, és un conjunt de recomanacions d’intervenció en relació als símbols catalogats en el cens.

Què queda al Vendrell?

Segons el cens realitzat pel Memorial Democràtic al nostre municipi podem trobar els següents vestigis de la dictadura franquista:

-          A la carretera de Valls, a la zona que popularment es coneix com a “cases barates”, podem trobar un dels vestigis de l’època franquista més coneguts del municipi. Es tracta d’un placa rectangular, de grans dimensions, on s’anuncia la construcció d’un grup d’habitatges de protecció oficial. En el text de la placa s’esmenta l’organisme promotor, el nombre d’habitatges i l’any de la de construcció o promoció. El text va acompanyat de dues imatges: el jou i les fletxes a l’esquerra i el pic, l’espiga i la palma, relatius a l’Obra Sindical del Hogar, a la dreta.

Es recomana la retirada de la placa.

-          Al carrer del Mar, número 12, molt a prop de l’Ajuntament, podem trobar una casa amb placa de marbre blanc que recorda que és la casa nadiua de “D. Francisco Palau Rabassó, gran patriota fundador de la Peña Ibérica Vendrell”. Acompanyant la placa es pot veure l’escut franquista, amb la presència de l’àliga, la divisa “Una, Grande, Libre”, el jou i les fletxes i les columnes d’Hèrcules.

En aquest cas també es recomana la retirada.

-          A l’autopista, tot just a l’alçada del peatge d’entrada pel Vendrell, als peus de Sant Vicenç de Calders, trobem un conjunt monumental format per una gran llosa de pedra d’uns 4 metres d’alçada clavada a terra i, tocant aquesta, un bloc de pedra de format horitzontal. Aquest bloc du una placa que mostra un text de lletres metàl·liques clavades, moltes de les quals han estat arrencades. Aquest monument es va posar en commemoració a la inauguració d’aquest tram d’autopista.

En aquest cas, pel fet d’estar en lloc privat i poc rellevant, es recomana no intervenir.

-      A diversos llocs del municipi, tot i que en el cens del Memorial Democràtic només fa referència al carrer Cerdenya, podem trobar plaques del Ministerio de la Vivienda amb el jou i les fletxes.

En el cas d’aquestes plaques es recomana la seva substitució per plaques d’Adigsa.
 


S'ha de dir, però, que el que apareix al cens del Memorial Democràtic no és del tot complet, ja que nosaltres tenim controlada alguna placa que no surt al seu cens.



Enllaços relacionats:

Pàgina de la CUP del Vendrell:

http://elvendrell.cup.cat/noticia/ultim%C3%A0tum-de-la-cup-la-retirada-de-la-simbologia-franquista

Mitjans de comunicació:

Quatre anys no són suficients per retirar els símbols franquistes:

http://www.naciodigital.cat/delcamp/baixpenedesdiari/noticia/807/quatre/anys/no/son/suficients/retirar/simbols/franquistes

Nova campanya de la CUP per erradicar la simbologia franquista del Vendrell:

http://www.diaribaixpenedes.cat/nova-campanya-de-la-cup-per-eradicar-la-simbologia-franquista-del-vendrell/ 

Ultimàtum per la retirada dels símbols feixistes del Vendrell:

www.eixdiari.cat/politica/doc/46558/ultimatum-per-a-la-retirada-dels-simbols-feixistes-del-vendrell.html

La CUP amenaza con arrancar los símbolos franquistas de El Vendrell:

http://www.diaridetarragona.com/noticia.php?id=18174

divendres, 17 de gener del 2014

La cantera del Mèdol

El clot de l'antiga cantera romana amb l'obelisc al mig.

Una de les meves aficions és la història i, especialment, la història de l'antiga Roma. Aquest desembre vaig aprofitar per visitar dos enclavaments propers a la nostra vila: la cantera del Mèdol i el conegut com a Pont del Diable, tot i que és tracti d'un aqüeducte.

En aquest post parlaré de l'antiga pedrera del Mèdol. Hi podreu arribar per la carretera N-340 a l'alçada de la rotonda de la Móra, passat un pont a esquerra a través d'un camí de terra d'uns 400 m. També s'hi pot arribar per l'AP-7, entrant a l'àrea de servei del Mèdol per un camí apte per tota classe de vehicles.

Tot i que a la web del Museu d'Història de Tarragona posi que des del 1 de febrer de 2013 està tancada per restauració, la realitat és que es pot visitar sense problemes des de la tardor. L'entrada és gratuïta.

La cantera romana presenta un gran clot amb un obelisc de 16 metres d'alçada que marca el nivell en el que va començar l'extracció de la pedra. La profunditat del clot varia dels 15 als 20 metres.

Tal com explica “Tarraco. Guia Arqueològica”, editada el novembre de 2012 per la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, la pedra d'aquesta cantera es caracteritza per un color groc daurat, amb tonalitats que poden anar del vermell al blanquinós, i per ser relativament fàcil de treballar. S'ha calculat que aproximadament entre 50.000 i 60.000 metres cúblics de pedra, principalment en època romana. L'explotació va començar al segle II aC.

Els blocs que s'extreien eren traslladats en carro i es traslladaven per la Via Augusta, o bé directament fins a Tàrraco, o bé pels antics aiguamolls de la Móra es traslladaven a la platja on es carregaven en vaixells destinats a la ciutat. Aquesta pedra va servir per construir els principals edificis de la Tarragona romana.

No hi havia tornat des de que era petit, quan hi havia anat amb l'escola quan vam fer unes colònies a Altafulla. És un espai relativament desconegut, tot i ser molt pròxim, però que em va encantar. A la màgia d'imaginar-se els centenars de persones que hi van treballar fa més de 2000 anys, se suma un entorn on impera la natura i la tranquil·litat.

Actualment es pot observar que les feines de restauració no han finalitzat. Han fet un itinerari que recorre el perímetre de la pedrera, amb diversos mirador repartits pel camí. A dia d'avui no es pot baixar dins del clot, però pel que vaig veure que si que es contempla aquesta possibilitat quan la restauració estigui finalitzada.

Vaig trobar a faltar plafons explicatius, tot i que tinc la sensació que és un dels mals endèmics de totes les restes arqueològiques de la Tàrraco romana.

Ja tardeu en fer-li una visita!!