Avui ens trobem davant d’unes
eleccions autonòmiques que no seran unes eleccions normals. Ens
trobem davant unes eleccions que són plebiscitàries i que ho són
perquè l'Estat Espanyol així ho ha volgut quan ha prohibit al poble
català decidir lliurement quin vol que sigui el seu futur. Per una
banda avui haurem decidir si independència sí o independència no,
per molt que els hi pesi a aquells que els agradaria que no podéssim
decidir res, però també haurem de decidir com volem que sigui el
procés que ens porti cap a aquesta futura independència nacional, i
també haurem de decidir com volem que sigui aquest futur país.
Perquè hem de tenir clar que en
funció dels resultats del proper dia 27, i en funció de la
composició del futur Parlament, les possibilitats d’independència
seran més o menys reals, més o menys factible, més o menys
possible. Però també en funció dels resultats, i a efectes
pràctics, les possibilitats que per a la gent treballadora tot no
continuï igual independentment de les banderes que onegin a les
nostres institucions, seran més o menys altes.
Deia la revolucionària alemanya Rosa
Luxemburg que “qui no es mou, no nota les cadenes”. Si qualsevol
de nosaltres estiguéssim lligats d’una cadena al coll, o d’una
cadena al peu, passat un temps, mentre estiguéssim quiets, arribaria
un moment en que ens acostumaríem a ella. Ens acostumaríem al seu
pes, ens acostumaríem al seu tacte. I fins i tot arribaria un moment
que fins i tot, al ja no notar-la, oblidaríem que estem lligats.
Podríem arribar a oblidar-nos d’ella fins el moment que moguéssim
més enllà de la llargària de la cadena.
I, sense voler pecar d’intentar
simplificar massa, això és el que segurament li ha passat a bona
part a les classes populars del nostres país. Vam passar de les
cadenes evidents de la dictadura franquista, a les més subtils de la
mal anomenada transició i d’aquest suposat estat del benestar.
Però les cadenes hi han estat sempre
i durant dècades aquelles persones que s'han mogut les han patit.
I la classe treballadora catalana,
sigui independentista o no, se senti catalana, espanyola, andalusa,
marroquina o xinesa; pel simple fet de ser catalana, i pel simple fet
de ser treballadora ha patit el pes, com a mínim, de dues cadenes
ben grosses: la de l'Estat Espanyol i la del capitalisme. Cadenes en
funció de l'època han anul·lat o minimitzat els nostres drets
socials i nacionals.
I això és un fet. La història ens
explica que durant els darrers segles el territori català ha patit
guerres, invasions i bombardejos diversos per part de l'Estat
Espanyol.
De fet, al Vendrell encara tenim una
font dedicada al “Duque de la Victoria”, el general Espartero,
militar espanyol conegut per bombardejar un parell de vegades
Barcelona: la primera el 1842 per esclafar un aixecament popular
degut a la crisi de la indústria cotonera, i la segona el 1843. Es
cèlebre una frase seva on deia “que por el bien de España
sería conveniente bombardear Barcelona una vez cada 50 años”.
Hem patit dictadures, s'ha prohibit
l'ús i l'ensenyança del català de forma reiterada, s'han patit
prohibicions culturals, s'han limitat els drets laborals, etcètera
etcètera... hi ha hagut una repressió brutal i continuada , en
forma de morts, detencions i exili; contra totes aquelles persones i
organitzacions que s'han alçat per reivindicar els nostres drets
col·lectius.
I aquesta repressió no s'ha aturat
mai, en funció de l'època pot haver estat més o menys forta, pot
haver estat més o menys visible de cara la majoria de la població;
però a dia d'avui encara continua.
I molta gent pot pensar: “Bah,
aquest està parlant de bombardejos del segle XIX, de guerres del
segle XVIII, i que les dictadures de Primo de Rivera i Franco ja
queden molt lluny i que això és cosa del passat”.
Però no oblidem que els anys que ens
han tocat viure, que aquesta època anomenada democràtica, és la de
la Constitució de 1978. Que en aquesta època anomenada
consitucional és l'època on s'han continuant il·legalitzant
partits polítics, on s'han tancat diaris com l'Egin, on s'han
censurat portades de revistes per criticar la Casa Reial. Que en
aquesta època anomenada democràtica continuen existint centenars de
persones empresonades per motius polítics, des de l'Alfon, a la
Marina i la Lola, o l'Arnaldo Otegi, on s'han colpejat i assassinat
manifestants, des d'en Gustau Muñoz, a la massacre de Vitòria.
Vivim la constitució que empresonava
a aquelles persones que no volien fer el servei militar. La
constitució de la “Llei Mordassa”, dels desnonaments, dels
aturats, de les famílies sense menjar....
Aquesta és la seva constitució, feta
per tal que l'essencial no canviés i que les elits econòmiques i
polítiques de l'Estat podessin continuar en el poder a costa de la
resta.
Per tant, és cert que les elits
espanyoles ens roben, el dèficit fiscal, per exemple, és innegable;
i és certa la repressió cap a les classes populars.
Però també és cert que patim
aquesta mateixa repressió per part de les elits econòmiques i
polítiques catalanes, i que aquestes també ens roben. Segons dades
de l'any 2012, per exemple, s'evadeixen cada any a Catalunya uns
16.000 milions d'euros. Però que a més a més, d'aquests 16.000
milions d'euros evadits el 71% són de les grans fortunes i les grans
corporacions empresarials.
Els fins fa poc principals partits
catalans s'han vist immersos en múltiples casos de corrupció: des
del PSC i el cas Bustos, a CiU i el cas Palau. No oblidem que
Convergència, per exemple, fins fa no gaire tenia la seu central
embargada per aquest cas de corrupció, i que a dia d'avui té 15
seus en aquesta situació. I no oblidem tampoc el cas Pujol ni els
escàndols de corrupció a la sanitat catalana.
I aquesta mateixa classe política
catalana és la mateixa que també ha optat per privatitzar, i
precaritzar, la nostra sanitat. És la mateixa que impulsat les
brutals retallades a l'ensenyament públic o a serveis socials.
I gairebé per acabar m'agradaria
citar unes declaracions de Felip Puig, actual conseller d'Empresa i
Ocupació de la Generalitat, que van sortir publicades al Diari Ara a
principis d'agost. En Puig va dir que “de cara al procés
restava el mateix votar a Catalunya Sí que es Pot que a la CUP”.
Entre altres coses també deia que
“Junt pel Sí necessita una gran majoria per impulsar el procés
amb contundència”, que “no concentrar el vot en Junts pel
Sí suposaria afeblir el procés” i que veia “imprescindible”
i trobava com a “condició necessària” que aquest 27S la
llista de Junts pel Sí aconseguís una majoria d'escons i que
superés la barrera dels 65-68 diputats”.
I sabeu perquè en Felip Puig diu tot
plegat? Perquè les elits catalanes, les que porten tota la vida al
poder i vivint el sistema, volen una majoria absoluta per
assegurar-se que si el procés continua endavant elles puguin
continuar fent el que han estat fent fins ara. Perquè ells volen la
independència per tal que res canviï i nosaltres la volem perquè
així canviï tot.
I si en Felip Pug creu que per al
procés resta el mateix votar a la CUP que a Catalunya Sí Que Es
Pot, jo li diria que per a les classes populars catalanes és gairebé
tan dolent viure en una Espanya governada pel PP, el PSOE o
Ciutadans, que a una Catalunya governada per Convergència o per
Unió.
Perquè el Sr. Puig no entén és que
no volem la Catalunya de Felip Puig, ni la d'Artur Mas, ni la del
Boadella, ni la del Jordi Pujol, ni la de Boí Ruiz, ni la de Fèlix
Millet, ni la de la Rigau, ni la de l'Isidre Fainé i la seva
fastigosa Caixa.
Volem la Catalunya d'en Buenaventura
Durruti, la d'en Salvador Seguí, la d'en Joan Garcia Olver, la de la
Maria Mercè Marsal o la d'Andreu Nin.
Per tant, és imprescindible que les
forces a favor de la independència sumin majoria el proper 27S,
perquè ha arribat el moment de trencar la cadena espanyola: Però
també és imprescindible que les classes populars obtinguem la
màxima representació possible, per tal d'aconseguir també
alliberar-nos socialment. És imprescindible que tinguem la màxima
força a les institucions, però també als carrers, per
assegurar-nos que les elits catalanes, representades entre altres per
Junts pel Sí, no es facin endarrere en aquest procés
d'independència. Perquè no ens enganyem, seria la primera vegada en
més de trenta anys que Convergència compleix una promesa electoral!
Hem d'estar presents, pressionant, per assegurar-nos que que aquest
procés d'independència no acabi sent un simple canvi de banderes.
I acabo fent referència a un fragment
de discurs d'en Salvador Seguí, l'any 1919, a l'Ateneu Madrid, ja
que gairebé 100 anys després crec que continua tan vigent com
aleshores:
"A Catalunya, els
elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de
les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més
soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de
ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les
autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors
catalans.
Nosaltres, i ho dic ací,
a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a
aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no
per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor
els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les
reivindicacions del proletariat català”.
VISCA LA TERRA LLIURE!
VISCA LA CLASSE
TREBALLADORA!