Sobre els Mossos i altres cossos

Ja fa un temps una coneguda em va enviar un missatge via Facebook on em comentava que havia decidit esborrar-me d'aquesta aplicació. El motiu que em va donar era que ella era Mosso d'Esquadra i que estava cansada de llegir mentides, referint-se com a tals a les meves crítiques a aquest cos, especialment després de l'assassinat de Juan Andrés Benítez, al Raval, o de la mort d'en Yassir a la comissaria del Vendrell.

Fins i tot m'arribava a dir que “ni sabíem qui era en Yassir” ni com funcionava “ni el govern ni la justícia”.

Després de l'emissió dels documental “Ciutat Morta”, on es denunciava les tortures, la manipulació i les mentides d'un altre cos policial, en aquest cas el de la Guàrdia Urbana de Barcelona; de l'aparició d'un vídeo sobre les tortures patides fa 10 anys per tres joves graciencs a mans d'aquest mateix cos, amb l'aparició d'un antic sergent de la ciutat reconeixent els fets; o el més recent vídeo on uns Mossos apallissen un noi a Barcelona, he decidit a fer un petit article sobre la qüestió.

Abans de començar tinc clar que als Mossos d'Esquadra, a la Guàrdia Urbana de Barcelona, o a qualsevol altre col·lectiu més o menys gran existeix gent de tot tipus. Als Mossos hi ha gentussa i hi ha bona gent, i de fet tinc amics, coneguts i inclòs família que ho són, i són gent treballadora normal i corrent que no es dediquen a passar el dia torturant i/o atonyinant a la gent.

Dit això crec que a aquestes alçades qualsevol persona, amb un mínim de sentit crític i amb dos dits de front, és capaç de veure que quelcom no funciona bé dins dels Mossos o de la Guàrdia Urbana de Barcelona (extrapolable segurament a altres cossos com la Ertzaintza, la Guàrdia Civil o la Policia Nacional Espanyola).

Són innumerables les proves, ja sigui mitjançant testimonis personals o testimonis gràfics en forma de vídeos i fotografies. Veiem com un fet normal el fet de veure membres de cossos policials, que digueu-me il·lús, teòricament existeixen per fer complir la llei i la justícia, pegant, torturant, insultant, provocant, mentint...

I tal com feia la companya que em va esborrar del Facebook, normalment emparant-se en l'excusa tipus “no sabeu qui era en Yassir”, recolzant-se sense dir-ho en l'argument suat que en Yassir era un suposat delinqüent, que suposadament era un “liante” o que suposadament consumia i/o passava drogues. I dic suposadament perquè ni ho sé ni m'importa. No coneixia en Yassir però res justifica que una persona sigui vexada, apallissada o humiliada sota cap circumstància, i molt menys en mans de la policia. Perquè que passi sota custòdia policial no hauria de ser un atenuant sinó un agravant, perquè no hem d'oblidar que ells, teòricament (perquè ja sabem que no és així), haurien de ser els garants de la justícia.

Que mori una persona sota custòdia policial hauria d'anar sempre acompanyada d'una investigació profunda i transparent. I en el cas de la mort d'en Yassir aquesta no ha sigut ni una cosa ni l'altra.

I l'argument de la criminalització és recorrent. En el cas de la pallissa que quatre mossos d'esquadra van perpetrar contra un jove, el passat dia 28 de gener a Barcelona, pel fet que els hi demanés el número de placa, Albert Batlle, Director General de la Policia, apuntava que el noi era sospitós d'haver robat un IPAD. Com si pel fet que això fos cert ja quedés tot justificat.

O com en el cas de la pallissa mortal a l'empresari Juan Andrés Benítez, també a Barcelona, i també pels Mossos d'Esquadra. En aquell cas s'excusaven en una suposada actitud violenta i agressiva de Juan Andrés. També es van estendre els rumors de sempre: que si anava drogat, que si anava begut.

Podria posar desenes i desenes de casos, que normalment són silenciats pels mtjans de comunicació, com per exemple la pallissa al periodista de La Directa, Bertran Cazorla o les més que conegudes pallisses a la comissara de Les Corts, etcètera.

A més a més, no podem oblidar seccions com la BRIMO (Brigada Mòbil, els antidisturbis de tota la vida) dels Mossos d'Esquadra, que han fet de l'ús de la violència el seu modus operandi, i principal càncer de tot el cos. Cops, vexacions, detencions arbitràries i tortures és la seva normalitat. I no només contra els i les manifestants, sinó contra els periodistes o qualsevol que es creui pel seu camí. I aquesta és una realitat que coneix la resta de gent que treballa als Mossos.

I el problema, a més a més, és que aquesta bona gent que treballa honradament dins els Mossos d'Esquadra, la Guàrdia Urbana de Barcelona, o en el cos policial que sigui, tot i conèixer aquesta realitat, callen i no aixequen la veu. I amb el seu silenci ajuden a la normalització del problema esdevenint còmplices. Qui embruta la imatge dels Mossos no som aquelles persones que critiquem les seves actuacions, sinó els mateixos Mossos.

En el mateix missatge que en va enviar la persona que us comentava, em deia que que la policia també té pares germans, fills, etcètera. Doncs bé, resulta que en Juan Andrés Benítez, en Yassir, en Pedro Álvarez i molts altres també tenien pare, mare, germans, amistats, fills, etcètera....I mai oblidaré el cas d'en David, en Pere i en Jaume, els tres vendrellencs detinguts de forma arbitrària durant la vaga general del 29 de març de 2012 i el tracte que li van donar els seus companys de feina.

                                          Vídeo de la pallissa mortal a Juan Andrés Benítez

                                          Vídeo gravat a la comissaria dels Mossos de Les Corts

Isma i Dani absolució!

El proper dilluns, dia 2 de febrer a les 18.00h, des de Som Poble realitzarem una roda de premsa a la Plaça Vella del Vendrell per demanar l'absolució de l'Isma i el Dani, dos joves (el primer dels quals és veí de la nostra vila) membres de l'Associació d'Estudiants Progressistes, que varen ser detinguts durant la Vaga General del 29 de març del 2012.

Acusats de desordres públics, van passar més de 30 dies en presó preventiva, sense cap altre prova que la paraula de la policia. Cal mencionar que la jutgessa que portava la instrucció del cas fou la mateixa que la del 4F, cas que ha adquirit ressò mediàtic a causa de l'emissió del reportatge Ciutat Morta pel Canal 33.

Aquest mes de març, l'Isma i el Dani s'hauran de sotmetre a judici. És per això que volem contribuir a donar a conèixer aquest cas i demanar l'absolució dels dos estudiants, així com de la resta de persones encausades pel simple fet de defensar els nostres drets fonamentals.

Isma i Dani, absolució!

Per a més informació sobre el cas, podeu consultar aquest enllaç.

"Memento mori" de César Pérez Gellida

“Memento mori” expressió llatina que en català es traduiria com “recorda que has de morir”, en el sentit que tots som mortals, és el títol del llibre amb el que he obert el 2015.

Aquesta és l’opera prima de l’escriptor val·lisoletà César Pérez Gellida, i és el primer volum de la trilogia “Versos, canciones y trocitos de carne”.

Sinopsis

“Septiembre de 2010. Aquella mañana de domingo nada le hacía presagiar al inspector de homicidios de Valladolid Ramiro San­cho que acababa de dar comienzo una pesadilla que lo dejaría marcado para el resto de sus días.

La investigación del asesinato de una joven ecuatoria­na a la que le han mutilado los párpados y cuyo cuer­po han encontrado unos versos amenazantes, ocupa las primeras páginas de esta novela negra narrada con un dinámico y atrevido lenguaje cinematográfico. Sin embargo, el autor nos arrastra por un camino inespe­rado al describir los hechos desde la perspectiva del propio asesino: un sociópata narcisista influenciado por la música más actual y por las grandes obras de la literatura universal.

La evolución frenética de los acontecimientos desem­boca en la intervención de uno de los especialistas más reconocidos en el comportamiento de los ase­sinos en serie. Este complejo triángulo emocional, unido a la intriga que envuelve al siniestro cómplice del asesino, hace que Memento mori se convierta en un profundo thriller de acción con banda sonora que atrapará”.

El llibre de Pérez Gellida és una novel·la negra situada a Valladolid i protagonitzada per Ramiro Sancho, inspector de policia del Grup d’Homicidis de la ciutat, i per Augusto Ledesma, dissenyador gràfic i assassí en sèrie.

No patiu pel fet que us hagi dit el nom de l’assassí, ja que en aquesta novel·la l’autor ens el diu des de la primera pàgina. De fet, el llibre presenta al seu inici una relació dels i les protagonistes i, entre ells, ja apareix Ledesma com psicòpata assassí.

Des de a l’èxit de la trilogia “Millennium” de Stieg Larsson, la novel·la negra ha patit un boom espectacular que ha comportat coses positives i negatives per al gènere. Un dels aspectes negatius és l’arribada massiva de títols a les prestatgeries de les nostres llibreries, molts dels quals, no ens enganyem, són absolutament tòpics i infumables. Aquest però, no és un fenomen exclusiu de la novel·la negra.

A mi, que m’agrada llegir de tot, abans de comprar un llibre m'agrada mirar per internet els comentaris de la comunitat lectora, sobretot de l’especialitzada en el gènere en concret que en aquell moment em vingui de gust llegir. És una forma per separar “el gra de la palla”, tot i que en la lectura, com en tot a la vida, al final és una qüestió del gust personal de cadascú i el que busquem llegint el llibre en qüestió. El llibre de Pérez Gellida en cap cas seria palla, sinó gra del bo.

“Memento mori” és un llibre que es llegeix rapidíssimament i que enganxa des del primer moment. Amb personatges consistents i amb una personalitat pròpia molt marcada. Tot i que no existeix la incògnita de descobrir qui és l’assassí ja que, com he dit anteriorment, ho sabem des del principi, la novel·la conté girs inesperats que la fan interessant i trepidant fins al final.

Una de les coses a destacar, que no havia trobar a cap llibre, és que és una novel·la amb banda sonora. Durant les pàgines de l’obra trobareu referències a més d’una vintena de cançons: des de Rammstein a Héroes del Silencio, passant per The Cranberries, Mozart o Love of Lesbian. Recomanable anar escoltant-les mentre llegim per així poder-nos integrar més al transcurs de la història.

De fet, a la pàgina web de l’autor (http://www.perezgellida.es/) trobareu un apartat completament dedicat a “Memento mori”. Allà trobareu molta informació sobre la novel·la, fins i tot un apartat dedicat a la banda sonora on podreu escoltar totes les cançons que hi apareixen. També hi trobareu un apartat in podreu descarregar els dos primers capítols del llibre per si voleu fer un primer tast.

Disfruteu-la tot recordant que, un dia o altre, tots morirem :)

Valoració: 4 estrelles

El nostre mite de la caverna

Mai he estat un gran amant de la filosofia però crec que “El mite de la caverna” de Plató serveix perfectament per escenificar la situació actual d’una bona part de la població. Sóc conscient, però, que no el faré servir exactament en el mateix sentit que li donà el filòsof grec.

“El mite de la caverna” es troba a l’inici del llibre VII de l’obra “La República”. En ell Plató explica l’existència d’unes persones que des del seu naixement han estat presoneres a l’interior d’una cova, a les fosques. Aquestes persones, a més a més, estan lligades amb unes cadenes de peus, mans i coll, sense poder girar mai el cap, de tal manera que només poden mirar la paret que tenen davant. Darrera dels presoners, i a una alçada superior a la que s’arriba per un caminet, hi ha un foc que proporciona la poca llum present a la cova. Entre les persones captives i el foc es troba un mur.

De tant en tant, entre el foc i el mur passen persones que porten diferents objectes per sobre l’alçada de la tàpia, projectant-se les ombres de les figures sobre la paret que els presoners tenen tot just davant.

Plató explica que per aquells presoners, que des de petits han viscut tancats a la cova, mirant sempre cap a la paret, aquelles ombres projectades de tant en tant són una veritat indiscutible. No coneixen res més que això i ho acaben confonent amb la realitat.

Si una de les persones captives s'aconseguís alliberar i sortir a l'exterior, tot i que en un principi tindria dificultats per adaptar-se a la llum del sol, s'hi acabaria acostumant i, veient el món real, descobrir que ha viscut enganyat. El filòsof atenès continuava explicant que si aquest presoner alliberat tornés a l'interior de la cova, per donar la bona notícia a la resta de persones encadenades, les hauria de convèncer que han viscut tota la vida enganyades. Segurament considerarien que estaria boig i se'n riurien d'ell. Fins i tot, si intentés deslligar-los i obligar-los a sortir a l'exterior, podrien respondre de forma violenta ja que per ells la veritable realitat seria la de l'interior de la cova.

Ara canviem els presoners de la cova per tots nosaltres. Substituïm les cadenes per una part de l'educació que rebem des de petits, en molts casos plena de tabús. Ens diuen què podem fer i què no, el que és “normal” i el que no. Si fas això i allò ets bo i aniràs al cel i sinó ets dolent i vas a l'infern. Les nenes han de ser princeses i els nens futbolistes o policies. I si surts de la línia ets l'estrany o el friki. En molts casos cadenes més pesants que les de ferro.

Altres cadenes són les que ens imposen els Estats, majoritàriament pensades per defensar els privilegis d'un pocs per sobre dels drets de la major part de la població. Normes que confeccionen ells mateixos per al seu propi interès.

Substituïm les ombres a la paret pels grans mitjans de comunicació: televisions, ràdios, diaris en paper o digitals, etcètera. De la mateixa manera que les lleis, mitjans normalment controlats per la minoria dominant per exposar únicament la seva realitat, la que volen que ens creiem.

I les persones que projecten les ombres són aquesta minoria privilegiada, els que no volen que canviï res, les que ens volen esclaus i submissos. Les grans empreses, les grans fortunes, la banca internacional, que envien els seus còmplices necessaris, la classe política “tradicional”, a la cova per passejar-se davant del foc a projectar ombres il·lusòries en forma de promeses electorals.

Doncs bé, per sort hi ha persones que saben que fora de la cova existeix un altre món: un socialment just on les persones puguin ser realment lliures. I no és una utopia. Existeix i només ens hem d'aixecar dels nostres sofàs, trencar les cadenes que ens han imposat, i caminar a l'exterior. I el primer pas és que siguem conscient de l'existència d'aquestes cadenes. Ningú diu que sigui fàcil ja que des de la infantessa ens eduquen per tal que pensem que el canvi és impossible. Però només depèn de nosaltres mateixos.

"Nueva York" d'Edward Rutherfurd

Una de les coses que vull anar fent durant aquest any és anar penjant, en aquest blog, petites crítiques sobre els llibres que vagi llegint. He de reconèixer que la lectura és un dels grans vicis de la meva vida.

Començaré amb l'últim llibre que vaig llegir el 2014, de fet el vaig “finiquitar” el darrer dia de l'any. Es tracta de “Nueva York” de l'escriptor britànic Edward Rutherfurd. Es tracta d'una novel·la històrica a l'estil de “Roma” de Steven Saylor, on l'autor utilitza l'evolució de les diferents generacions d'una nissaga, o nissagues, per mostrar-nos l'evolució d'una ciutat, estat, imperi o civilització.

De fet, aquest tipus de llibre és una constant en la bibliografia de l'autor anglès, ja que “Londres”, “París”, “Rusia” o “Sarum”, segueixen la mateixa dinàmica.

“Nueva York” comença l'any 1664, quan la futura urbs nord-americana és una colònia neerlandesa: Nova Amsterdam. Mitjançant les famílies Van Dyck, Master, Caruso o O'Sullivan, l'autor ens apropa als esdeveniments i personatges clau de la història de la ciutat i del país americà, així com a una mostra de l'evolució cultural i social de la seva societat.

Tot i que segurament no passarà a encapçalar els rànquings de millors novel·les de la història, “Nueva York” és un text força amè i, excepte en petits moments, les seves més de 900 pàgines es llegeixen força bé.

Penso que aquest tipus de llibre poden servir per realitzar una primera aproximació, a tall de pinzellada, de la història de la ciutat o país protagonista. Després, sempre hi ha múltiples opcions per aprofundir si al lector o lectora li interessa.

Valoració: 3 estrelles

Vídeos #SomPoble

Us deixo un parell de vídeos: 

Per un costat el vídeo que ens vam currar per la presentació de Som Poble, del que vaig tenir el plaer i sort de participar molt activament. Des d'aquí moltíssimes gràcies a tota la gent que hi va participar, especialment a l'Edgar Toldrà i a en Pau Josa!

Per altra banda el vídeo de la notícia a RTV El Vendrell sobre l'acte de presentació, que va omplir de gom a gom la sala d'actes del Centre Cívic l'Estació el passat 12 de desembre.