Seguem cadenes!

Avui ens trobem davant d’unes eleccions autonòmiques que no seran unes eleccions normals. Ens trobem davant unes eleccions que són plebiscitàries i que ho són perquè l'Estat Espanyol així ho ha volgut quan ha prohibit al poble català decidir lliurement quin vol que sigui el seu futur. Per una banda avui haurem decidir si independència sí o independència no, per molt que els hi pesi a aquells que els agradaria que no podéssim decidir res, però també haurem de decidir com volem que sigui el procés que ens porti cap a aquesta futura independència nacional, i també haurem de decidir com volem que sigui aquest futur país.

Perquè hem de tenir clar que en funció dels resultats del proper dia 27, i en funció de la composició del futur Parlament, les possibilitats d’independència seran més o menys reals, més o menys factible, més o menys possible. Però també en funció dels resultats, i a efectes pràctics, les possibilitats que per a la gent treballadora tot no continuï igual independentment de les banderes que onegin a les nostres institucions, seran més o menys altes.

Deia la revolucionària alemanya Rosa Luxemburg que “qui no es mou, no nota les cadenes”. Si qualsevol de nosaltres estiguéssim lligats d’una cadena al coll, o d’una cadena al peu, passat un temps, mentre estiguéssim quiets, arribaria un moment en que ens acostumaríem a ella. Ens acostumaríem al seu pes, ens acostumaríem al seu tacte. I fins i tot arribaria un moment que fins i tot, al ja no notar-la, oblidaríem que estem lligats. Podríem arribar a oblidar-nos d’ella fins el moment que moguéssim més enllà de la llargària de la cadena.

I, sense voler pecar d’intentar simplificar massa, això és el que segurament li ha passat a bona part a les classes populars del nostres país. Vam passar de les cadenes evidents de la dictadura franquista, a les més subtils de la mal anomenada transició i d’aquest suposat estat del benestar.

Però les cadenes hi han estat sempre i durant dècades aquelles persones que s'han mogut les han patit.

I la classe treballadora catalana, sigui independentista o no, se senti catalana, espanyola, andalusa, marroquina o xinesa; pel simple fet de ser catalana, i pel simple fet de ser treballadora ha patit el pes, com a mínim, de dues cadenes ben grosses: la de l'Estat Espanyol i la del capitalisme. Cadenes en funció de l'època han anul·lat o minimitzat els nostres drets socials i nacionals.

I això és un fet. La història ens explica que durant els darrers segles el territori català ha patit guerres, invasions i bombardejos diversos per part de l'Estat Espanyol.

De fet, al Vendrell encara tenim una font dedicada al “Duque de la Victoria”, el general Espartero, militar espanyol conegut per bombardejar un parell de vegades Barcelona: la primera el 1842 per esclafar un aixecament popular degut a la crisi de la indústria cotonera, i la segona el 1843. Es cèlebre una frase seva on deia “que por el bien de España sería conveniente bombardear Barcelona una vez cada 50 años”.

Hem patit dictadures, s'ha prohibit l'ús i l'ensenyança del català de forma reiterada, s'han patit prohibicions culturals, s'han limitat els drets laborals, etcètera etcètera... hi ha hagut una repressió brutal i continuada , en forma de morts, detencions i exili; contra totes aquelles persones i organitzacions que s'han alçat per reivindicar els nostres drets col·lectius.

I aquesta repressió no s'ha aturat mai, en funció de l'època pot haver estat més o menys forta, pot haver estat més o menys visible de cara la majoria de la població; però a dia d'avui encara continua.

I molta gent pot pensar: “Bah, aquest està parlant de bombardejos del segle XIX, de guerres del segle XVIII, i que les dictadures de Primo de Rivera i Franco ja queden molt lluny i que això és cosa del passat”.

Però no oblidem que els anys que ens han tocat viure, que aquesta època anomenada democràtica, és la de la Constitució de 1978. Que en aquesta època anomenada consitucional és l'època on s'han continuant il·legalitzant partits polítics, on s'han tancat diaris com l'Egin, on s'han censurat portades de revistes per criticar la Casa Reial. Que en aquesta època anomenada democràtica continuen existint centenars de persones empresonades per motius polítics, des de l'Alfon, a la Marina i la Lola, o l'Arnaldo Otegi, on s'han colpejat i assassinat manifestants, des d'en Gustau Muñoz, a la massacre de Vitòria.

Vivim la constitució que empresonava a aquelles persones que no volien fer el servei militar. La constitució de la “Llei Mordassa”, dels desnonaments, dels aturats, de les famílies sense menjar....

Aquesta és la seva constitució, feta per tal que l'essencial no canviés i que les elits econòmiques i polítiques de l'Estat podessin continuar en el poder a costa de la resta.

Per tant, és cert que les elits espanyoles ens roben, el dèficit fiscal, per exemple, és innegable; i és certa la repressió cap a les classes populars.

Però també és cert que patim aquesta mateixa repressió per part de les elits econòmiques i polítiques catalanes, i que aquestes també ens roben. Segons dades de l'any 2012, per exemple, s'evadeixen cada any a Catalunya uns 16.000 milions d'euros. Però que a més a més, d'aquests 16.000 milions d'euros evadits el 71% són de les grans fortunes i les grans corporacions empresarials.

Els fins fa poc principals partits catalans s'han vist immersos en múltiples casos de corrupció: des del PSC i el cas Bustos, a CiU i el cas Palau. No oblidem que Convergència, per exemple, fins fa no gaire tenia la seu central embargada per aquest cas de corrupció, i que a dia d'avui té 15 seus en aquesta situació. I no oblidem tampoc el cas Pujol ni els escàndols de corrupció a la sanitat catalana.

I aquesta mateixa classe política catalana és la mateixa que també ha optat per privatitzar, i precaritzar, la nostra sanitat. És la mateixa que impulsat les brutals retallades a l'ensenyament públic o a serveis socials.

I gairebé per acabar m'agradaria citar unes declaracions de Felip Puig, actual conseller d'Empresa i Ocupació de la Generalitat, que van sortir publicades al Diari Ara a principis d'agost. En Puig va dir que “de cara al procés restava el mateix votar a Catalunya Sí que es Pot que a la CUP”.

Entre altres coses també deia que “Junt pel Sí necessita una gran majoria per impulsar el procés amb contundència”, que “no concentrar el vot en Junts pel Sí suposaria afeblir el procés” i que veia “imprescindible” i trobava com a “condició necessària” que aquest 27S la llista de Junts pel Sí aconseguís una majoria d'escons i que superés la barrera dels 65-68 diputats”.

I sabeu perquè en Felip Puig diu tot plegat? Perquè les elits catalanes, les que porten tota la vida al poder i vivint el sistema, volen una majoria absoluta per assegurar-se que si el procés continua endavant elles puguin continuar fent el que han estat fent fins ara. Perquè ells volen la independència per tal que res canviï i nosaltres la volem perquè així canviï tot.

I si en Felip Pug creu que per al procés resta el mateix votar a la CUP que a Catalunya Sí Que Es Pot, jo li diria que per a les classes populars catalanes és gairebé tan dolent viure en una Espanya governada pel PP, el PSOE o Ciutadans, que a una Catalunya governada per Convergència o per Unió.

Perquè el Sr. Puig no entén és que no volem la Catalunya de Felip Puig, ni la d'Artur Mas, ni la del Boadella, ni la del Jordi Pujol, ni la de Boí Ruiz, ni la de Fèlix Millet, ni la de la Rigau, ni la de l'Isidre Fainé i la seva fastigosa Caixa.

Volem la Catalunya d'en Buenaventura Durruti, la d'en Salvador Seguí, la d'en Joan Garcia Olver, la de la Maria Mercè Marsal o la d'Andreu Nin.

Per tant, és imprescindible que les forces a favor de la independència sumin majoria el proper 27S, perquè ha arribat el moment de trencar la cadena espanyola: Però també és imprescindible que les classes populars obtinguem la màxima representació possible, per tal d'aconseguir també alliberar-nos socialment. És imprescindible que tinguem la màxima força a les institucions, però també als carrers, per assegurar-nos que les elits catalanes, representades entre altres per Junts pel Sí, no es facin endarrere en aquest procés d'independència. Perquè no ens enganyem, seria la primera vegada en més de trenta anys que Convergència compleix una promesa electoral! Hem d'estar presents, pressionant, per assegurar-nos que que aquest procés d'independència no acabi sent un simple canvi de banderes.

I acabo fent referència a un fragment de discurs d'en Salvador Seguí, l'any 1919, a l'Ateneu Madrid, ja que gairebé 100 anys després crec que continua tan vigent com aleshores:

"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.

Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català”.

VISCA LA TERRA LLIURE!

VISCA LA CLASSE TREBALLADORA!