Adéu a la Intersindical-CSC

Després de gairebé 10 anys afiliat a la Intersindical-CSC des d’aquesta setmana ja no en formo part. No ha sigut una decisió fàcil, sinó fruit d’un llarg procés de meditació que m’ha dut a decidir que el seu és un projecte en el que no volia continuar.

Vaig conèixer la Intersindical-CSC un Onze de Setembre a Barcelona quan, pel carrer, em van donar un full informatiu. Entre altres coses em van agradar dos dels seus eixos o característiques principals: per un costat es definia com un sindicat independentista, entenent els Països Catalans com el territori sencer de la nació; per altra banda es definia com una organització independent, fora de la influència de cap partit polític o qualsevol altre lobby de poder.

Mesos després, quan treballava al Consell Comarcal del Baix Penedès vaig veure la necessitat d’afiliar-me. No únicament per si, a nivell personal, tenia algun problema laboral, sinó perquè sempre he considerat que si volem créixer com a nació hem de ser capaços de construir alternatives en tots els àmbits de lluita i, per tant, també en l’àmbit sindical. Creia important la construcció d’un sindicat català fort i és per això que vaig decidir implicar-me el màxim possible.

Després van venir les eleccions al personal laboral al Consell, on vam ser l’única llista que ens presentàvem, les mobilitzacions per un conveni digne, la creació de la territorial del Penedès, Garraf i Anoia (la primera del sindicat) de la que em van fer portaveu, la lluita al Sindicat d’Administració de Catalunya (SAC) per tal d’aconseguir renovar-lo, la presència a l’Ajuntament de Llorenç del Penedès, etcètera etcètera.

Van ser uns primers anys en els que vaig aprendre moltíssim i on no podré deixar mai d’agrair el suport i l’ajuda d’en David Hereu i d’en Joan Arymon. És el record d’aquesta primera etapa el que m’ha creat més dubtes en el procés de decidir si continuava formant part d’un projecte en el que, des de feia temps, ja no hi creia.

Feia molt temps que no veia les coses gens clares. M’estalviaré d’entrar en el fons de l’assumpte, per respecte a algunes de les persones amb les que he compartit militància. Simplement diré, que tinc la sensació que s’han caigut en alguns dels vicis dels sindicats majoritaris: apoltronisme, manca de transparència, presa de decisió per part d’unes poques persones, centralització... I el que és pitjor: que cada vegada és menys independent. Quan penso en la I-CSC d’avui no puc evitar pensar en el SAC d’ahir.

Tampoc puc entendre que una organització que pretén (o pretenia), ser la força sindical de referència en l’independentisme, deixi de banda a tot un sector com és el de l’Esquerra Independentista.

És trist també que després de 4 o 5 anys sense rebre cap tipus d’informació del sindicat, del qual no he deixat mai de pagar una quota , inclosos els llargs períodes en els que vaig estar a l’atur, hagi hagut de retornar un impagament per tal que m’enviïn un correu electrònic. Resulta, doncs, que sí que tenien la meva adreça!

No vull allargar-me més. Espero que els hi vagi bé i agraïr el suport donat durant els primers anys. Simplement no em caso amb cap sigla sinó, en tot cas, amb unes idees i crec que ha arribat el moment de seguir un altre camí.